A Ketama no s'hi va. Si de cas es pot passar per Ketama. Però ja us en guardareu si no teniu un esperit aventurer. Perquè Ketama està vinculada a l'haixix de manera tant íntima, que només s'hi pot passar o anar-hi a comprar haixix per quilos. El haixix al detall es compra i es fuma a Xauen.
Arribar a Ketama
Arribar-hi ja és tota una aventura. Sobreviure-hi... Ho ha provat algú? Els accessos principals són per la carretera que va de l'est a l'oest (Xauen), de l'oest a l'est (Al-Hoceimas), o del sud al nord (Fes). Tots tres accessos són prou espectaculars i perillosos.
El primer és, a partir de Bab-barred, un fangar perpetu amb forats enormes. Hi circulen principalment taxis, camions i furgonetes de transport. Qualsevol turisme que tingui matrícula forastera (encara que sigui del Marroc), serà abordat pels pirates de la carretera.
Tant com s'apropa a Ketama, la carretera es va enfilant per paratges cada vegada més espectaculars, de boscos de coníferes -a destacar els inmensos cedres-, neus estacionals, boires i pedregades. També es va omplint de venedors ambulants d'anous, herbes aromàtiques, bolets, i òbviament, haixís. Tothom us voldrà parar, se us ficaran gairebé a dins del cotxe en les corbes i pujades pronunciades.
La resta d'accessos no són gaire diferents. La carretera que va a Al-Hoceimas és potser la més recargolada, i aviat abandona les muntanyes frondoses per deixar pas a les inmenses moles pelades del Rif. La carretera que va a Fes, en canvi, quan surt de la muntanya de Ketama és una infinita recta que atravessa alguns pujols i planúries sembrades de ferratges i blat, deixant enrera Taunat per arribar a Fes. Una passejada agradable en cotxe.
La carretera de la Unió.
S'anomena la carretera de la Unió - طريق الوحدة . Es va construir l'estiu de 1957, en tres mesos, a càrrec de 12.000 joves voluntaris. La iniciativa fou del jove polític d'esquerres Mehdi Ben Barka. Un any després de la independència del Marroc, la zona francesa i espanyola només estaven comunicades per est i oest, aïllant els habitants de l'extensa zona central. A més del caràcter utilitari, hi havia una forta càrrega de simbolisme, tant nacionalista com de política social: els joves voluntaris rebien formació tècnica, cultural i militar quan no treballaven a l'obra.
Pirates
S'expliquen moltes històries sobre els assalts de cotxes als accessos de Ketama. Es tracta de grups de joves o d'homes desfeinats, que instal·lats en els seus Mercedes o BMW circulen continuament, o esperen aturats a l'aguait que passi algun foraster, preferiblement ros, per tal de perseguir-lo, avançar-lo, i bloquejar-lo. En principi pretenen vendre haixix als passavolants, però a partir d'aquí comencen les històries: hi ha qui diu que t'obliguen a comprar el haxix pel valor de tot el que portes en metàl·lic, hi ha qui diu que directament ets atracat. Cal no aturar-se en cap cas. I això és complicat, perquè insisteixo: et bloquegen conduint amb tàctiques suicides. El secret està en enganxar-se rera una furgoneta o camió, encomanar-se a Allah per tal que el conductor del davant sigui prudent, i no cedir ni un metre perquè no t'avanci el pirata.
La ciutat i els entorns.
Ketama és més aviat un poblet destartalat enmig de la muntanya que una ciutat. A l'encreuament central és on es fa el mercat i on es troben els restaurants de carretera, els pocs gendarmes que hi ha desplegats i un fabulós hotel, incomprensiblement construït enmig de la localitat més ruinosa, bruta, desagradable i esquerpa del Marroc. Això no val pels paisatges, que són excepcionals. A la vessant de mar s'hi multipliquen els bancals minúsculs que cultiven dones carregades de quitxalla a l'esquena. Malgrat ser força a prop del mar, a finals de 2009 els accessos no hi estaven encara habilitats, i dubto que avui ja s'hagi arreglat.
Als restaurants de carretera del centre hi trobareu el mateix que pertot arreu: amanides i carn a la brasa. Però són excepcionalment bruts, i us rebran excepcionalment malament. Igualment, si intenteu comprar a qualsevol venedor de carretera, us demanaran preus exageradíssims i no s'avindran a regatejar segons les normes vàlides a la resta del Marroc.
Als cafès, homes grans (kif) i joves (haixix). Poca cosa més per veure o fer.
En resum, la ciutat més perillosa i desagradable visitada fins ara, però amb un dels entorns més bells que podreu veure al Marroc, si fa bon temps i aparteu una mica la brutícia.
Arribar a Ketama
Arribar-hi ja és tota una aventura. Sobreviure-hi... Ho ha provat algú? Els accessos principals són per la carretera que va de l'est a l'oest (Xauen), de l'oest a l'est (Al-Hoceimas), o del sud al nord (Fes). Tots tres accessos són prou espectaculars i perillosos.
El primer és, a partir de Bab-barred, un fangar perpetu amb forats enormes. Hi circulen principalment taxis, camions i furgonetes de transport. Qualsevol turisme que tingui matrícula forastera (encara que sigui del Marroc), serà abordat pels pirates de la carretera.
Tant com s'apropa a Ketama, la carretera es va enfilant per paratges cada vegada més espectaculars, de boscos de coníferes -a destacar els inmensos cedres-, neus estacionals, boires i pedregades. També es va omplint de venedors ambulants d'anous, herbes aromàtiques, bolets, i òbviament, haixís. Tothom us voldrà parar, se us ficaran gairebé a dins del cotxe en les corbes i pujades pronunciades.
La resta d'accessos no són gaire diferents. La carretera que va a Al-Hoceimas és potser la més recargolada, i aviat abandona les muntanyes frondoses per deixar pas a les inmenses moles pelades del Rif. La carretera que va a Fes, en canvi, quan surt de la muntanya de Ketama és una infinita recta que atravessa alguns pujols i planúries sembrades de ferratges i blat, deixant enrera Taunat per arribar a Fes. Una passejada agradable en cotxe.
La carretera de la Unió.
S'anomena la carretera de la Unió - طريق الوحدة . Es va construir l'estiu de 1957, en tres mesos, a càrrec de 12.000 joves voluntaris. La iniciativa fou del jove polític d'esquerres Mehdi Ben Barka. Un any després de la independència del Marroc, la zona francesa i espanyola només estaven comunicades per est i oest, aïllant els habitants de l'extensa zona central. A més del caràcter utilitari, hi havia una forta càrrega de simbolisme, tant nacionalista com de política social: els joves voluntaris rebien formació tècnica, cultural i militar quan no treballaven a l'obra.
Pirates
S'expliquen moltes històries sobre els assalts de cotxes als accessos de Ketama. Es tracta de grups de joves o d'homes desfeinats, que instal·lats en els seus Mercedes o BMW circulen continuament, o esperen aturats a l'aguait que passi algun foraster, preferiblement ros, per tal de perseguir-lo, avançar-lo, i bloquejar-lo. En principi pretenen vendre haixix als passavolants, però a partir d'aquí comencen les històries: hi ha qui diu que t'obliguen a comprar el haxix pel valor de tot el que portes en metàl·lic, hi ha qui diu que directament ets atracat. Cal no aturar-se en cap cas. I això és complicat, perquè insisteixo: et bloquegen conduint amb tàctiques suicides. El secret està en enganxar-se rera una furgoneta o camió, encomanar-se a Allah per tal que el conductor del davant sigui prudent, i no cedir ni un metre perquè no t'avanci el pirata.
La ciutat i els entorns.
Ketama és més aviat un poblet destartalat enmig de la muntanya que una ciutat. A l'encreuament central és on es fa el mercat i on es troben els restaurants de carretera, els pocs gendarmes que hi ha desplegats i un fabulós hotel, incomprensiblement construït enmig de la localitat més ruinosa, bruta, desagradable i esquerpa del Marroc. Això no val pels paisatges, que són excepcionals. A la vessant de mar s'hi multipliquen els bancals minúsculs que cultiven dones carregades de quitxalla a l'esquena. Malgrat ser força a prop del mar, a finals de 2009 els accessos no hi estaven encara habilitats, i dubto que avui ja s'hagi arreglat.
Als restaurants de carretera del centre hi trobareu el mateix que pertot arreu: amanides i carn a la brasa. Però són excepcionalment bruts, i us rebran excepcionalment malament. Igualment, si intenteu comprar a qualsevol venedor de carretera, us demanaran preus exageradíssims i no s'avindran a regatejar segons les normes vàlides a la resta del Marroc.
Als cafès, homes grans (kif) i joves (haixix). Poca cosa més per veure o fer.
En resum, la ciutat més perillosa i desagradable visitada fins ara, però amb un dels entorns més bells que podreu veure al Marroc, si fa bon temps i aparteu una mica la brutícia.
15-02-2009 ABC - Ketama, reino y cloaca del hachís
1 comentaris:
ostres... aquest post fa por.
no sé si un paisatge mereix tanta angoixa.
una abraçada!
Publica un comentari a l'entrada